Licor de café

Licor de café
en una bombolla,
flotant, volant;
ballant en el temps suspés.

Tot sembla senzill,
simple, trivial.

Sense preocupacions,
ocupant el temps en distraccions:
pensant,
imaginant,
desitjant.

Volant en i amb el pensament.

Moments com aquests són necessaris.

Són ncessaris moments com aquests?

Potser si, segons per qui.

Tal volta si,
per aquell que ha passat massa temps pensant en temps millors,
arribant fins al punt de plantejar-se deixar d’ésser en aquest món.

La realitat és:
és com és.

Com diu una cançó d’Òscar Briz:
La realitat fot com un clau en el dit.

Però cal creure en el que es creu,
tot i que no siga el pensament predominant.

Sense utopia
es pot imaginar un sentit en el món?
Per mi no.

I per molt que em capfique a viure sense més,
no puc : no sé.

No puc canviar de pensar,
el que sent.

Sent, sent i això és tot;
no puc deixar de ser qui sóc.

Licor de café,
No-res més.

I això és el que és.