canvi

No ho esperava gens després de tant de temps. Mai no s’ho haguera imaginat fins aquell moment. Com podia ser? No ho havia pensat fins llavors. Res tornaria a ser el mateix.

Eixe migdia varen ploure pedres de gel. Aguaitada a la finestra, mirava com queien violentament al terra. És espectacular, va pensar. I va estar-se una llarga estona, fins que deixà de ploure. Es trobava bé, estranyament bé, durant eixe temps suspès i en suspens. Com canvia el temps. Mai no havia vist ploure d’eixa manera a la ciutat, i en plena primavera. Un fet inquietant amb la qüestió del canvi global, però...Mira! va ser la seua reacció. Ho va veure com un fet excepcional, tant com per a aturar-se a observar el carrer lentament, de banda a banda, deixant passar el temps. Contemplant el que per a ella era sols una escena, sense que el seu pensament s’adintrara molt més fins a arribar a la consciència i relacionar l’escandalosa pluja amb la irresponsabilitat humana.

Va arribar la nit i amb ella una visita no esperada. No li va dir res, realment, però ella quan la va veure es va adonar que no estava sola, que no tenia un lloc, que no tenia res. Es movia en un espai obert.