Nit d'estels

Aquesta nit és una nit especial, això diuen i és trist, especial ho són totes si estem vius. Aquesta nit el cel estarà espurnejat d’estels, estels que ploren i llancen foc enlloc de llàgrimes. I és tant bonic l’espectacle, gaudir d’allò llunyà que s’escapa, se'n va, desapareix. Per què els estels, tant brillants com són, tant alt com estan, tant distants i potser per això tant meravellosos com són, ploren si ho tenen tot? Estan suspesos en el cel. Què sentirà un estel? Què se sent quan un no té els peus al terra? Lleuger, lliure, bé…són possibilitats d’allò que mai no se sabrà, però per alguna cosa està la imaginació, per imaginar possibilitats. Cert, quin escrit més babau, té una explicació racional, diguem-ne científica, que queda com molt més gran. Però aquesta nit vull volar i acostar-me a la Lluna, vull sentir que se sent quan no s’està subjecte a la llei de la gravetat, quan no pots caure, quan estàs sense més.

I de fons, escoltant tota una troballa de fa una setmana: Adriana Calcanhotto.
Pd. Ser un estel serà com cantar, com ballar, com escriure, com somriure, com estimar?