Diners, res.

(((Perquè vull)))

És una cosa estranya. No sé ben bé què és. Ho desconec però a la volta sent que hi és molt proper, hi és ahí, ahí dintre, dintre de mi. Sempre ha estat ahí, des que tinc consciència eixe sempre. Des de llavors que rau en mi. Les ganes de fugir, de córrer, d'anar contracorrent, de sentir-me a mi, de no escoltar el que m'anul•la com a persona. De no escoltar-lo, de poder triar quan, quan… quan apropar-me a les arrels i que aquestes no m'enfonsen poc a poc més dins, adins, dintre, endins, dins. Diners. Sempre ha estat un perfecte ancoratge i perfecte també pel xantatge. Sobre tot pel xantatge, per fotre, simplement. I fotre, fot. I bé que fot, ho trastoca tot. Els diners, res. Els diners que no són res. Paga la pena? És el moment de volar? La decisió espera, però no per molt de temps, crec. Crec que vull: vole/ar.

Ho necessite, és necessari. Vull saber que se sent quan un s'estima a si mateix. Vull voler-me per a poder estimar sense por, per creure que algú em pot estimar, per poder creure en la gent, per poder viure la il•lusió de que s'és important en la vida, que la pròpia vida és important, tot i ser enormement insignificants en la immensitat d'aquest món, en un paral•lel i en altre de més enllà si es vol. Formiguetes que van arreplegant per no passar fam a l'hivern, i un dia, perquè si, xof, adéu formiga.

Tot comença en un mateix.