No vull això: TOoooOT!!!

Estic cansada. Més cansada del normal. No, no és això. Estic cansada d'una manera diferent. Però com? No m'havia parat a pensar el com perquè, estic tan cansada, que no tinc ganes de pensar. Però ara, fent un gran esforç, vaig a cercar el com.
Per començar i per acabar, que tinc la bateria baixa, se m'estan acabant les energies poc a poc, segons a segons, redons redons. El que deia, la introducció i conclusió a una, a com em sent ara: ara sent que tot em pesa. Tot, un tot pronunciat amb profunditat. Així: TOOooooooOOOOT. TOT em pesa. Per descomptat em pesa el cos però també alguna cosa més. És com si em pesara l'ànima, com si no-res m'animara; però … no em puc queixar?

Tinc una persona al meu costat, amb la que puc confiar i la que estime, i que m'estima diu ell. Tinc un molt bon treball i altre que no ho és tant. No ho és tant en quant a sou proporcional al temps invertit en el mateix però, açò no m'importa perquè ho faig “perquè vull” (“encometat” siga de passada, preciosa cançó d'Ovidi Montllor). El trobe estimulant. Per altra banda, tinc més diners dels que mai no he tingut, i jo, que no solc consumir més que “el just i necessari”, ara m'he de calfar el cap i canviar el xip, per pensar què m'agradaria tenir i passar a consumir “per plaer”. Un gran canvi però, a priori, no massa dolent. I estic bé, no tinc cap problema de salut.

Recapitule i m'adone que encaixe a la perfecció per ser feliç en un món idea-l/-t, proposat i imperat pel pensament conservador-neoliberal: 1. Tinc certa estabilitat sentimental; tinc, com se sol dir, novi. Segona, tinc treball!!! Cosa difícil en aquests temps d'atur, competència, flexibilitat, treball temporal i el etc. que tota persona a aquest, el nostre país, Espanya, si és que no està totalment alienada del seu entorn (bé perquè té altres preocupacions, perquè no en vol tenir o perquè no les té) sap. I no tinc un treball, sinó que en tinc dos!!! Trenque les estadístiques. Em va de puta mare !!! (com diria als meus catorze anys i com ho dic ara, vint anys endavant). I més encara en quant a la qüestió laboral. En el segon d'ells “em deixe explotar” perquè valore més el treball, em proporciona cert benestar. I bé, ja per posar els queixals més llargs al susceptible lector: he de pensar en què gastar-me els diners!!! Ale, a no parar de donar-me capritxets.

Increïble, ja ho sé, però ja era hora, això és al què aspiren tots, no?
Els meus pares de segur que estarien orgullosos de la seua filla: parella, treball i diners o, més bé en aquest ordre: diners, parella i treball; ara que potser sobrara el treball i estarien la mar de contents amb una parella que li sobra la pela. Bé, siga com siga, he arribat ahí (si, al meu company no li cal treballar de per vida, no una vida, sinó la d'una desena de persones, més uns quants immobles i solars per especular – mmm … és curiós, quan utilitze aquesta paraula, especular, així com urbanitzar i PAI, immediatament em ve al cap un seguit d'imatges, de paisatges de la meva terra que des de fa molt que no els he pogut gaudir en viu, sols reviure als meus records, perquè el ciment i la multitud han invadit aquests espais naturals, del poc natural que ens queda, valga dir, la terra i la seva vida, la fauna i la flora, i es tanca l’incís i el parèntesi -).

I el cas és que … no sé perquè … no em sent lliure. No em sent tant jo. Si, encaixe a la perfecció ... si és que estic tant cansada que perd la capacitat de sentir, ja no sent igual … i encaixe a la perfecció. I … per això serà, … per això. Per això, que ara ho pense. Serà per això que tot em pesa, i en eixe tot està l'ànima.
Jo no vull això! ........ Què vull?