Licor de café

Licor de café
en una bombolla,
flotant, volant;
ballant en el temps suspés.

Tot sembla senzill,
simple, trivial.

Sense preocupacions,
ocupant el temps en distraccions:
pensant,
imaginant,
desitjant.

Volant en i amb el pensament.

Moments com aquests són necessaris.

Són ncessaris moments com aquests?

Potser si, segons per qui.

Tal volta si,
per aquell que ha passat massa temps pensant en temps millors,
arribant fins al punt de plantejar-se deixar d’ésser en aquest món.

La realitat és:
és com és.

Com diu una cançó d’Òscar Briz:
La realitat fot com un clau en el dit.

Però cal creure en el que es creu,
tot i que no siga el pensament predominant.

Sense utopia
es pot imaginar un sentit en el món?
Per mi no.

I per molt que em capfique a viure sense més,
no puc : no sé.

No puc canviar de pensar,
el que sent.

Sent, sent i això és tot;
no puc deixar de ser qui sóc.

Licor de café,
No-res més.

I això és el que és.

fragments

No tinguis vergonya da-
vant ningú perla estimada
la cançó que hem de cantar
no té lletra ni tonada

Es posen una cuirassa
que s’anomena desastre
i segueixen una traça
que de marca es diu ni rastre

Un cinquè un sisè un dotzè
un vintè mitja meitat
i la meitat de mig terç
i mig terç és la unitat

És sagrat qualsevol ésser
que pot rebre i fer-ne broma
i si de cas no pot ésser
doncs re mira punt i coma

Sap si la senyora ernesta
encara viu al tercer
és que truco i no contesta
no no ho sé sóc nou no ho sé

Diu que no podré morir-me
que ja m’he mort massa cops
no m’he mort per bé que sí que
m’he saltat alguns stops

Quan eren dos quarts de tres
o potser les dugues trenta
sense tocar-me ni res
em vas tombar d’una empenta

El pare adam quan moria
no havia fet testament
doncs au a la gestoria
que tot és de tots se sent?

Diu que diu que diu que diu
digui digui digui digui
és que no sé com s’escriu
com collons vol que s’escrigui

El nostre primer parent
morí voltat de nebots
sense haver fet testament
i per tant tot és de tots

Cadenes tot el que neix
cadenes la policia
i cadenes tu mateix
per la puta gelosia

Són les últimes notícies
del paradís de l’edèn
el jardí de les carícies
ara com ara no es ven

Per deixar la gravetat
i ser com si tingués ales
em sembla que m’he passat
quaranta anys pujant escales

Pel carrer cinquanta-quatre
se us intueix l’enderroc
algun dia us hem d’abatre
gratacels de nova enlloc

El plagi quan surt millor
és quan et surt automàtic
perquè aquesta cursa no
la guanya pas el més ràpid

El dolor tu que tinc pressa
no es crea ni es destrueix
no es crea se’n produeix
no es destrueix es travessa

El naixement un mal pas
l’anar creixent una crisi
fer-se madur ja em diràs
i el que arribi a vell que avisi

Sempre amb pressa a tot arreu
si no en tinc n’he de tenir
cada minut cara o creu
no sé ni què anava a dir

Tot se suma no hi ha resta
ni literatura hi ha
no hi ha ni un dia de festa
en francès és oh la la

Enric Casasses

Los caracteres

Leen los necios un libro y no lo entienden; las inteligencias mediocres creen entenderlo perfectamente; los grandes talentos dejan de comprender a veces determinados puntos: encuentran claro lo que es claro; los que se las dan de talentos excepcionales pretenden encontrar oscuro lo que no lo es y no entender lo muy inteligible.

Jean de la Bruyère