l'Arbre de la Vida

Gustav Klimt

Chain, chain, chain

Chain of Fools

Chain, chain, chain
(Chain, chain, chain)
Chain, chain, chain
(Chain, chain, chain)
Chain, chain, chain
(Chain… chain… chain… )
(Chain of fools)

For five long years
I thought you were my man
But I found out, I?m just a link in your chain
Oh, you got me where you want me
I ain?t nothin but your fool
Ya treated me mean
Oh you treated me cruel

Chain, chain, chain
(Chain, chain, chain
Chain of fools)

Every chain, has got a weak link
I might be weak child, but I?ll give you strength
Oh, babe
(Woo, woo, woo, woo)
You told me to leave you alone
(Ooo, ooo, ooo, ooo)
My father said ?Come on home?
(Ooo, ooo, ooo, ooo)
My doctor said ?Take it easy?
(Ooo, ooo, ooo, ooo)
Oh but your lovin is just too strong
(Ooo, ooo, ooo, ooo)
I?m added to your
Chain, chain, chain
(Chain, chain, chain)
Chain, chain, chain
(Chain chain, chain)
Chain, chain, chain
(Chain… chain… chain… )
Chain of fools

Oh, one of these mornings
The chain is gonna break
But up until the day
I?m gonna take all I can take, oh babe

Chain, chain, chain
(Chain, chain, chain)
Chain, chain, chain
(Chain, chain, chain)
Chain, chain, chain
(Chain… chain… chain… )
(Chain of fools)

Oh!
(Chain, chain, chain, chain, chain, chain, chain)
(Chain, chain, chain)
Oh - oh!
(Chain, chain, chain, - ain, ain, ain, ain)
Your chain of fools
FADES - Oooooooooooooooooh…

la meva companya d'aquesta nit, Aretha Franklin

sobre el cap i el cor

Experiència

La cabeza es buena como una máquina, es una computadora. Úsala cuando la necesites, pero no te dejes poseer por ella. Sé el amo de tu mente, nunca seas un esclavo de ella. Deja que el corazón sea el amo y la mente la esclava.

De eso es lo que se trata el sannyas. Esa es mi definición de sannyas.

Osho

D'acord en bona part, però quan la cosa és a l'inrevés, què fem? Quan un és més emocional que racional? Quan un és més subjectiu que objectiu? Quan un dels trets definitoris d'un es la sensibilitat? Quan un és excessivament sensible? No sé si jo i la meva experiència existencial encaixem a la perfecció en el club dels sannyas o el nostre és més suprem, estant un sempre a flor de pell.

Decir que no

Ya lo sabemos
es difícil
decir que no
decir no quiero

ver que el dinero forma un cerco
alrededor de tu esperanza
sentir que otros
los peores
entran a saco por tu sueño

ya lo sabemos
es difícil
decir que no
decir no quiero

no obstante
cómo desalienta
verte bajar de tu esperanza
saberte lejos de ti mismo

oírte
primero despacito
decir que sí
decir sí quiero
comunicarlo luego al mundo
con un orgullo enajenado

y ver que un día
pobre diablo
ya para siempre pordiosero
poquito a poco
abres la mano

y nunca más
puedes
cerrarla.

Mario Benedetti

No vull això: TOoooOT!!!

Estic cansada. Més cansada del normal. No, no és això. Estic cansada d'una manera diferent. Però com? No m'havia parat a pensar el com perquè, estic tan cansada, que no tinc ganes de pensar. Però ara, fent un gran esforç, vaig a cercar el com.
Per començar i per acabar, que tinc la bateria baixa, se m'estan acabant les energies poc a poc, segons a segons, redons redons. El que deia, la introducció i conclusió a una, a com em sent ara: ara sent que tot em pesa. Tot, un tot pronunciat amb profunditat. Així: TOOooooooOOOOT. TOT em pesa. Per descomptat em pesa el cos però també alguna cosa més. És com si em pesara l'ànima, com si no-res m'animara; però … no em puc queixar?

Tinc una persona al meu costat, amb la que puc confiar i la que estime, i que m'estima diu ell. Tinc un molt bon treball i altre que no ho és tant. No ho és tant en quant a sou proporcional al temps invertit en el mateix però, açò no m'importa perquè ho faig “perquè vull” (“encometat” siga de passada, preciosa cançó d'Ovidi Montllor). El trobe estimulant. Per altra banda, tinc més diners dels que mai no he tingut, i jo, que no solc consumir més que “el just i necessari”, ara m'he de calfar el cap i canviar el xip, per pensar què m'agradaria tenir i passar a consumir “per plaer”. Un gran canvi però, a priori, no massa dolent. I estic bé, no tinc cap problema de salut.

Recapitule i m'adone que encaixe a la perfecció per ser feliç en un món idea-l/-t, proposat i imperat pel pensament conservador-neoliberal: 1. Tinc certa estabilitat sentimental; tinc, com se sol dir, novi. Segona, tinc treball!!! Cosa difícil en aquests temps d'atur, competència, flexibilitat, treball temporal i el etc. que tota persona a aquest, el nostre país, Espanya, si és que no està totalment alienada del seu entorn (bé perquè té altres preocupacions, perquè no en vol tenir o perquè no les té) sap. I no tinc un treball, sinó que en tinc dos!!! Trenque les estadístiques. Em va de puta mare !!! (com diria als meus catorze anys i com ho dic ara, vint anys endavant). I més encara en quant a la qüestió laboral. En el segon d'ells “em deixe explotar” perquè valore més el treball, em proporciona cert benestar. I bé, ja per posar els queixals més llargs al susceptible lector: he de pensar en què gastar-me els diners!!! Ale, a no parar de donar-me capritxets.

Increïble, ja ho sé, però ja era hora, això és al què aspiren tots, no?
Els meus pares de segur que estarien orgullosos de la seua filla: parella, treball i diners o, més bé en aquest ordre: diners, parella i treball; ara que potser sobrara el treball i estarien la mar de contents amb una parella que li sobra la pela. Bé, siga com siga, he arribat ahí (si, al meu company no li cal treballar de per vida, no una vida, sinó la d'una desena de persones, més uns quants immobles i solars per especular – mmm … és curiós, quan utilitze aquesta paraula, especular, així com urbanitzar i PAI, immediatament em ve al cap un seguit d'imatges, de paisatges de la meva terra que des de fa molt que no els he pogut gaudir en viu, sols reviure als meus records, perquè el ciment i la multitud han invadit aquests espais naturals, del poc natural que ens queda, valga dir, la terra i la seva vida, la fauna i la flora, i es tanca l’incís i el parèntesi -).

I el cas és que … no sé perquè … no em sent lliure. No em sent tant jo. Si, encaixe a la perfecció ... si és que estic tant cansada que perd la capacitat de sentir, ja no sent igual … i encaixe a la perfecció. I … per això serà, … per això. Per això, que ara ho pense. Serà per això que tot em pesa, i en eixe tot està l'ànima.
Jo no vull això! ........ Què vull?

El Sur

Querido Agustín, una vez, hace ocho años, decidí no esperar nunca nada de ti. Me encontraba entonces muy sola, mucho más de lo que tú podías sospechar. Y no fue fácil, pero poco a poco lo conseguí. En ese tiempo tú no has dado señales de vida. Era normal. Las cosas entre los dos se habían puesto muy difíciles. Y además, a tú lado existían otras personas que te importaban más que yo. Lo comprendí. Traté de aceptarlo y eso me ayudó. En cambio, fíjate. Comprendo mucho menos esta carta tuya que acabo de recibir.
¿Por qué, Agustín, después de tanto tiempo? ¿A santo de qué? ¿Saber si estoy viva? Pues sí, lo estoy, pero y qué más. Me resisto a creer que la culpa de todo la tenga esa magia del cine de la que hablas […] he andado de la Zeca a la Meca pero no he encontrado ese sitio, ¿te acuerdas?, del que ya nunca se quiere regresar. Me pregunto si existe de verdad. Así que, aquí estoy, en casa otra vez. El pasado ya no me conmueve como antes y, sobre todo, no quiero darle más vueltas. Intento mirar hacia delante y mucho me temo que, por fin, me he hecho mayor. […]
[…] creo que he caído en una trampa sin darme cuenta. Vuelvo a recordar el pasado. Gastabas tú bromas de dudoso gusto. Tuya es la culpa, porque hay que ver las cosas que escribes. En resumidas cuentas, ¿qué quieres de mí? Bueno, es mejor que no respondas a esta pregunta. No merece la pena. Olvídala, por favor. Sinceramente preferiría que no me escribieras. Contestarte me cuesta un esfuerzo tan grande.
El tiempo, Agustín, es el más implacable justiciero que he conocido y, aunque ya soy mayor, a veces, sobre todo de noche, tengo miedo.

fragment 64

del llibre del Desassossec

Mi deseo es huir. Huir de lo que conozco, huir de lo que es mío, huir de lo que amo. Deseo partir -no para las Indias imposibles, o para las grandes islas del Sur de todo-, sino para el sitio cualquiera -aldea o yermo- que tenga en sí el no ser este sitio. Quiero no ver ya estos rostros, estas costumbres y estos días. Quiero reposar, ajeno, de mi fingimiento orgánico. Quiero sentir al sueño llegar como vida, y no como reposo. Una cabaña a la orilla del mar, una caverna, incluso, en la falda rugosa de una sierra, puede darme esto.

Fernando Pessoa

estructures

Hi ha persones que estan tan pendents de que les màscares se li ajusten a la perfecció, que li queden tan bé, com la pròpia cara de pell, amb els seus ulls i la seva boca…hi ha persones que es collen tant les caretes i les porten durant tant de temps que no se les poden treure i ofeguen la seva veu, obscureixen la seva visió, obliden la seva mirada i les seues paraules.

Hi ha persones que es desconeixen per complet.

Another Woman

Estoy…estoy un poco deprimida. Hoy he conocido a una mujer muy triste. Una mujer que parecía tenerlo todo, y no era así, no…no…no tiene nada. Y me ha dado miedo, porque presiento…presiento que si no cambio, con el paso de los años, voy a terminar igual.

Es incapaz de permitirse sentir…el resultado es que ha llegado a una vida fría y cerebral y…y se ha aislado de los que tiene alrededor.

Mire usted, ya habíamos hablado de esto, de que sólo oigo y veo lo que quiero. Ella hace exactamente eso, lleva mucho tiempo fingiendo que todo va bien pero se ve claramente que…que…que está perdida.

Hace años abortó y está arrepentida. Ella lo razona de muchas maneras, pero creo que piensa que tuvo miedo de lo que sentiría por su hijo.

Es una mujer muy inteligente, muy experta. Pero ella, igual que yo. Bueno, usted ya sabe que las emociones siempre han hecho sentir violenta. Siempre he huido de los hombres al sentirme amenazada porque la intensidad de su pasión me asusta.

Supongo que no se puede prescindir eternamente de los sentimientos profundos así que…yo no quiero mirar hacia atrás cuando tenga su edad y darme cuenta de que mi vida está vacía.

En la tiniebla

Rachel Carlson - ¿No te sientes muy solo trabajando aquí?
Angus McCulloch - ¿No te sientes muy sola escribiendo en tú máquina?
R - A veces.
A - Me gusta estar solo.
R - ¿Lo dices de verdad o es que simplemente te has acostumbrado?
A - O puede que tal vez me guste porque me he acostumbrado. Me encanta este sitio.
R - ¿Y con quién hablas?
A - ¿Y tú con quién hablas? ¿No es eso lo que te gusta de escribir, la soledad?
R - Escribo porque…bueno, no funciono muy bien como ser humano si no escribo.
A - Dime, ¿qué estás escribiendo?
R - Ahora nada.

D+U+R =

Dur és el que no és tou.

Dur és realitzar un gran esforç. Dur és voler i no poder. Dur és un cor de gel. Dur, portar en un mateix. Dur, el que comporta duresa.

Dura, la realitat sense edulcorants. Dura és i dura, i dura, i mai no serà reversible completament, sostenible, per dura, perdura, perduda. No ens enganyem. Fràgil hi és i durs són molts comportaments que comporten tot plegat: un món sense pietat, desigual.

Dur és obrir els ulls. Dura és l'obvietat. Dur, tot allò que tou no és.

Diners, res.

(((Perquè vull)))

És una cosa estranya. No sé ben bé què és. Ho desconec però a la volta sent que hi és molt proper, hi és ahí, ahí dintre, dintre de mi. Sempre ha estat ahí, des que tinc consciència eixe sempre. Des de llavors que rau en mi. Les ganes de fugir, de córrer, d'anar contracorrent, de sentir-me a mi, de no escoltar el que m'anul•la com a persona. De no escoltar-lo, de poder triar quan, quan… quan apropar-me a les arrels i que aquestes no m'enfonsen poc a poc més dins, adins, dintre, endins, dins. Diners. Sempre ha estat un perfecte ancoratge i perfecte també pel xantatge. Sobre tot pel xantatge, per fotre, simplement. I fotre, fot. I bé que fot, ho trastoca tot. Els diners, res. Els diners que no són res. Paga la pena? És el moment de volar? La decisió espera, però no per molt de temps, crec. Crec que vull: vole/ar.

Ho necessite, és necessari. Vull saber que se sent quan un s'estima a si mateix. Vull voler-me per a poder estimar sense por, per creure que algú em pot estimar, per poder creure en la gent, per poder viure la il•lusió de que s'és important en la vida, que la pròpia vida és important, tot i ser enormement insignificants en la immensitat d'aquest món, en un paral•lel i en altre de més enllà si es vol. Formiguetes que van arreplegant per no passar fam a l'hivern, i un dia, perquè si, xof, adéu formiga.

Tot comença en un mateix.

Nit d'estels

Aquesta nit és una nit especial, això diuen i és trist, especial ho són totes si estem vius. Aquesta nit el cel estarà espurnejat d’estels, estels que ploren i llancen foc enlloc de llàgrimes. I és tant bonic l’espectacle, gaudir d’allò llunyà que s’escapa, se'n va, desapareix. Per què els estels, tant brillants com són, tant alt com estan, tant distants i potser per això tant meravellosos com són, ploren si ho tenen tot? Estan suspesos en el cel. Què sentirà un estel? Què se sent quan un no té els peus al terra? Lleuger, lliure, bé…són possibilitats d’allò que mai no se sabrà, però per alguna cosa està la imaginació, per imaginar possibilitats. Cert, quin escrit més babau, té una explicació racional, diguem-ne científica, que queda com molt més gran. Però aquesta nit vull volar i acostar-me a la Lluna, vull sentir que se sent quan no s’està subjecte a la llei de la gravetat, quan no pots caure, quan estàs sense més.

I de fons, escoltant tota una troballa de fa una setmana: Adriana Calcanhotto.
Pd. Ser un estel serà com cantar, com ballar, com escriure, com somriure, com estimar?